Lluís Llach per Josep M. Espinàs

Vaig conèixer a Lluís Llach quan ell devia tenir 18 anys. Va ser a la Cova de Drac del carrer Tuset, que era un local on es presentaven espectacles a la nit i on es reunien alguns cantants. Allà hi teníem una petita infraestructura amb micròfons i vaig veure que un dia hi compareixia el que havia de ser famós Lluís Llach. Va ser en una mena de prova que feien Els Setze Jutges; cantaven dos o tres cançons i els dèiem ‘sí, noi, endavant, t’afegiràs al grup’ o els dèiem que no.

Vam veure que en Lluís tenia molta capacitat i una identitat pròpia molt marcada en la forma d’entonar que podia ser molt interessant. Però quan realment l’he conegut ha estat més tard, que és quan hi he tingut més relació. He vist que és una persona fàcil de tractar, amable i amb un punt de timidesa que no s’ha vist en la seva actuació pública.

Els Setze Jutges els vam formar una gent interessada en la cultura però que érem més aviat conservadors. Però va resultar que, essent conservadors, vam fer una feina revolucionària. Vam actuar com persones normals del carrer que feien cançons i les cantaven en públic pensant que aquestes cançons podrien tenir una petita influència social. Després, gràcies a les figures autèntiques com la de Lluís Llach, això va agafar una dimensió que no imaginàvem. Però l’instint hi havia l’esperança de trobar aquests autèntics cantants.

Vam començar amb l’esperança que allò interessaria la gent i que arribaríem als carrers i als teatres. El que va passar després va ser l’acompliment d’aquesta esperança.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *