Lluís llach per Xavier Bosch

“Ara que els ulls entreveuen la serenor del meu capvespre”, “escrius pel cel la llibertat del vol”. “I si no fos absurd el més enllà seuríem rere la finestra, mirant el capvespre amb les mans llaçades”. “Seré alè per la revolta”, “l’horitzó serà un reclam on trobar la força per alçar-me”, “mai no em voldria esclau de res”, “però a fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda”. “El món que visc sovint no el sento meu”, “no hi puc fer res i et dic encara que un món millor sempre t’espera enllà dels astres”. “Anem… Si el cos em dóna encara un gest, serà per tu i teu només”, “et deixo l’aigua i la set, el somni encès i el record”. “Vell és tan bell. “Ha passat molt temps, però la gran magnòlia encara ombreja al lloc on abans hi feien ball cada diumenge”. “Si em faig vell en les paraules, per favor tanqueu la porta i fugiu de l’enyorança d’una veu que ja s’apaga”.

No tenia cap disc de Lluís Llach. Amb prou feines en sabia cap cançó. I va ser a l’endemà de la mort de la meva mare, als 46 anys, que a una bona amiga se li va acudir regalar-me, en una carta de consol i ànim que conservo, la lletra d’una cançó que deia “jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat a alguna branca”. Des d’aleshores, la vida és cançó. Cada vers, una guia. Cada tornada, un far.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *